Persones de Sant Quirze de Besora amb rellevància

La Comtessa Ermessenda de Carcassona (975 - 1058)

Des de principis del segle XIè, les famílies aristocràtiques, en el nostre cas els Besora, van anar adquirint més poder en perjudici de la casa comtal de Barcelona. És l'inici pràctic del feudalisme. De facto, el noble del Castell de Besora va passar a ser la màxima autoritat al seu terme, i tenia les mans lliures per fer i desfer. Ens consta que el naixement del nucli urbà de Sant Quirze es dóna en aquest període, més concretament entre els anys vint i seixanta del segle XIè. El primer nucli urbà aniria naixent al voltant de la sagrera de l'església.

Un dels personatges més importants de Catalunya, al segle XIè, seria la comtessa Ermessenda. Filla de Carcassona, va ser la dona del comte Ramon Borrell, mare de Berenguer Ramon I i àvia de Ramon Berenguer I. Ella va ser durant molt temps, va viure molts anys, el poder i la imatge de la casa de Barcelona, i el seu declivi va afavorir l'expansió del feudalisme i les revoltes dels nobles.

Cap al final de la seva vida, arraconada pel seu nét, es va retirar als seus dominis de Besora, i moriria l'any 1.058 en una casa prop de l'església de Sant Quirze de Besora. Les seves despulles van ser traslladades a la catedral de Girona.
El personatge de la Comtesssa Ermessenda ha inspirat molts llibres d'història, novel·les, obres artístiques, òperes, i tot i això és encara un personatge no prou divulgat. No era gaire corrent a l'Europa del segle XI que una dona governés tant i durant tant de temps.

El conflicte entre Ermessenda i Almodis

La princesa Almodis era una jove dama del Bearn, a l'Occitània del segle XI, filla dels comtes de la Marca. Dona de gran talent, forta i ambiciosa va protagonitzar un dur enfrontament amb la comtessa Ermessenda. Els historiadors han lloat l'extraordinària bellesa d'Almodis, així com la seva elegància en el vestir. Va morir assassinada a traïció, el mes de novembre de l'any 1.071. Tot i la poca simpatia que Roma tenia envers Almodis, el papa Gregori VII condemnà l'autor del crim.

Aquesta mort va causar una gran consternació en la seva època i el record de la princesa assassinada ha sobreviscut al pas dels segles i ha inspirat diverses obres literàries i artístiques.

Un dels artistes que eren fidels a la memòria d'Almodis va ser el músic Joan Baptista Espadaler, fill de Sant Quirze de Besora. Músic de vida agitada i intensa, abans de morir va tenir temps d'escriure una òpera inspirada en la tragèdia de la plorada princesa catalana.

Gombau de Besora (992 - 1050)

Des de fa un cert temps, hi ha un projecte a Sant Quirze de Besora d'aixecar una estàtua, de l'artista Oriol Balmes, dedicada a Gombau de Besora, el qual ja té un carrer al municipi. Gombau va ser un dels barons més destacats del llinatge dels Besora i va ser un dels principals i més íntims col·laboradors de la Comtessa Ermessenda. Posteriorment, va anar caient en desgràcia, entre altres coses, pel casament de la seva filla Guisla amb Mir Geribert d'Olèrdola, un dels oponents més significats contra la casa de Barcelona. El període del seu màxim esplendor coincideix amb el moment més àlgid i poderós de la història de tota la família dels Besora.

Segons explica l'historiador mossèn Antoni Pladevall, en un opuscle editat per l'Ajuntament de Sant Quirze, el personatge "més important de la història de Besora és sens dubte Gombau, el fill d'Ermenir de Besora. La seva actuació s'estén dels anys 990 al 1.058. Era conseller de la comtessa Ermessenda, abans al·ludida, i sense cap mena de dubte és el personatge més important de la política catalana del seu temps. Va ésser senyor dels castells de Besora, Curull (sobre la Vola) i Torelló, a la comarca d'Ausona, de Montbui, amb les seves vuit parròquies, Montornès i part del de Far al Vallès, d'Eramprunyà (Gavà) al Baix Llobregat, de Cubelles i Pacs al Penedès i d'altres béns repartits en diferent llocs.

A ell es deu la fundació del monestir de Sant Miquel del Fai entre els anys 997 i 1006 i moltes gestions i activitats d'ordre polític i judicial".

"Va fer el seu primer testament —segueix Pladevall—el 1041 quan volia anar a una expedició contra els sarraïns, aleshores era vidu de Guisla i estava casat amb una segona dona de nom Aurucia, que va deixar sota la protecció del bisbe Oliva de Vic. La seva pubilla Guisla va casar-se amb el famós noble Mir Geribert, de la casa vescomtal de Barcelona i fou mare de Bernat, Gombau i Arnau Mir, que junt amb el seu pare estigueren revoltats contra el comte de Barcelona, qui en represàlia va privar-los de bona part de l'herència del seu avi Gombau de Besora".

Abat Oliba (971-1046)

L'any 971 neix a Besalú o a Cornellà de Conflent el tercer fill del comte Oliba Cabreta, en el si de la família més prominent de la Catalunya del segle x, la qual tenia l'hegemonia dels comtats d'Urgell, Cerdanya, Besalú, Osona, Manresa i Girona.

L'any 988 el comte Oliba Cabreta pren els hàbits i es retira a Montecassino amb Romuald de Ravenna, a qui va conèixer a Cuixà.

Oliba passà a exercir, juntament amb els seus germans i la seva mare Ermengarda de Vallespir, les funcions comtals sobre la totalitat del patrimoni familiar. Així mentre el seu germà Bernat heretava Besalú i Guifré el de Cerdanya, Oliba va rebre els de Berga i Ripoll.

Entre els anys 988 i 1002, Oliba va ser comte de Berga i Ripoll, si bé estigué associat al seu germà Guifré els anys 993-994 sobre els dominis de la Cerdanya, el Conflent i el Capcir.

L'agost de 1002, quan tenia 31 anys, renuncià als comtats i l'any 1008, després de la mort de l'abat Seniofré, Oliba fou escollit abat. Pocs mesos després, aquell mateix any, fou escollit abat del Monestir de Sant Miquel de Cuixà. Oliba inicia un seguit d'accions per a promoure una disciplina més austera en els seus monestirs.

La fama de l'abat feu que l'any següent, 1009, també el nomenessin abat de Sant Martí del Canigó i altres monestirs acollissin el seu estil de govern, com els monestirs de Sant Feliu de Guíxols i el de Sant Sadurní de Tavèrnoles.

Oliba dedica molt dels seus esforços a defensar els béns i drets de les esglésies a càrrec seu dels atacs senyorials. A la fi de l'any 1017, amb la intervenció decisiva de la comtessa Ermessenda de Carcassona, de la qual Oliba restà com a bon amic i conseller, fou nomenat bisbe auxiliar de Vic. A la mort del bisbe Borrell d'Osona l'any següent, 1018, Oliba és nomenat bisbe.

Oliba fou reclamat com a mitjancer per la comtessa Ermessenda en diferents ocasions com a mitjancer, mediador i confident.

L'any 1022 Oliba, ja com a bisbe, tornà a reclamar a la cort comtal de Barcelona la propietat de la muntanya de Montserrat. El 29 de juny Ermessenda i Berenguer Ramon I acudiren a Ripoll per a confirmar personalment la propietat del monestir de Ripoll sobre la muntanya. Oliba envià diversos monjos de Ripoll cap a Santa Maria de Montserrat amb l'ordre de formar un cenobi directament dependent de Ripoll. Així la fundació de l'abadia de Montserrat se situa l'any 1025.

Bernat Serradell (1371-1445)

Sobre Bernat Serradell se'n saben encara poques coses, segons el professor Jordi Vinyes. L'única obra seva que ha arribat als nostres dies és "El Testament de Bernat Serradell" en la qual demostra un notable domini de la llengua. Tampoc sabem del cert quin any va néixer però seria probable el 1375. Sabem que era un menestral acomodat, concretament corder, que vivia a Vic i que la seva família era originària del terme de Besora (que inclou Sant Quirze de Besora), on hi ha un mas Serradell. Sabem que va morir el 1445.

Segons l'estudiós Arseni Pacheco "el cercle de familiars i d'amistats de Serradell ens mostra una societat de gent de lleis, clergues i, sobretot, professionals: sabaters, sastres, mercaders, etc. Era una societat urbana i benestant, d'origen menestral, però enriquida i amb una clara tendència a fer treballar els capitals".

El llibre "El Testament de Bernat Serradell" va ser escrit entre 1422 i 1424 i en ell es poden trobar influències de Francesc Eiximenis, Bernat Metge, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi....i el també vigatà Andreu Febrer. Sobre l'obra, un especialista com Martí de Riquer ha escrit que: "Des del punt de vista exclusivament literari, el Testament d'en Serradell és escrit amb encert, tant pel que fa als seus episodis plaents o satírics com a les parts fervoroses i greus... L'obra és graciosa i irònica amb diàlegs vius i molt reals. El que més colpeix és l'absoluta identificació entre el narrador, que parla en primera persona, i l'autor de l'obra, cosa no gens freqüent i que no es dóna, per exemple, a l'"Espill" de Jaume Roig".

El "Testament de Bernat Serradell de Vic" ens ha arribat en una còpia única manuscrita del segle XV. Es coneix que va ser imprès el 1498 i el 1515, i es tenen referències de la seva popularitat. En època moderna s'han fet les següents edicions:

• M.Aguiló, dins "Cançoner de les obretes en nostra llengua vulgar més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI". Barcelona, 1873-1900.
• M. Casella "Il Testament d'En Bernat Serradell de Vich", "Archivum Romanicum", IX, 1925, recollida a "Saggi di letteratura provenzale e catalana", Bari, 1966.
• A. Pacheco, "Testament de Bernat Serradell de Vic", ENC, ed. Barcino, Barcelona, 1971.
• A. Pacheco (recull l'edició anterior però amb ortografia normalitzada) dins de "Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV", MOLC, Edicions 62 i "la Caixa", Barcelona 1983.
• Jordi Vinyes, "El Testament de Bernat Serradell". Barcelona, setembre de 1995. Editorial Laertes.
  El responsable d'aquesta darrera edició, el professor Jordi Vinyes defineix l'obra dient que: "Tot i que han canviat les tècniques i els motius pictòrics d'ençà del segle XV, qui gosaria negar la bellesa objectiva d'un retaule gòtic amb la representació expressionista, força ingènua als nostres ulls contemporanis, del Paradís celestial i de l'Infern? Això mateix s'esdevé amb el "Testament" en el pla literari.

Un dia, en Bernat Serradell, l'autor i protagonista, torna cansat a casa seva amb la intenció de sopar. De cop i volta, es troba malament i s'ha de ficar a llit. Sentint-se a les portes de la mort, fa cridar, un confessor, i un notari per fer testament. Mentre ell al llit se sent morir, el frare confessor intenta abusar de la seva dona. Dicta el seu testament, el seu estat empitjora i, inicia el traspàs a l'ultratomba. I, en aquest viatge a l'altre món, experimentarà la visió de la Glòria celestial i dels Inferns segons les idees medievals sobre el tema".

Segimon Comas (1685-1740)

Capellà fill de Sant Quirze de Besora, del segle XVIII. Doctor en dret i en dret canònic, va ocupar la càtedra de Retòrica a la Universitat de Barcelona, fins que Felip V la va clausurar. Després del trasllat de la universitat a Cervera va conservar el seu càrrec. Els seus mèrits literaris el van elevar a la presidència de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Va reelaborar el curs de Retòrica que es donava a la universitat, i aquest treball va ser publicat per un dels seus alumnes que aleshores era catedràtic del seminari, amb el títol "Ars rhetoricae in usum sholarum collegii episcop. Barcinonensis" (Barcelona, 1779). Actualment aquest personatge dóna nom a l'escola pública de Sant Quirze de Besora (a la foto).

Carme Martí Riera (1872-1949)

El doctor Amadeu Colom explica en un petit opuscle dedicat a Carme Martí que aquesta neix a Sant Quirze de Besora el 24 de juny de 1872 al carrer del Pont número 29 actual, i és filla de Damià Martí i Tremolosa, d'Alpens, i de Josefa Riera i Parés, de Sant Quirze (...) Dona d'ideals a favor de la noia, treballarà per dotar-la d'una professió que li atorgui un nivell digne a la societat i li permeti de guanyar-se la vida amb tot honor. (...) ja casada, crea a Barcelona, l'Institut del seu nom, del que han sortit milers de professores diplomades. Dona d'acció, mai no parava, ni deixava parar als que tenia al seu costat. N'és una prova diàfana l'apressant escampadissa de les Acadèmies de Tall i Confecció Sistema Martí".
"El primer llibre de Carme Martí -segueix Colom- "mètode o sistema de tallar patrons del vestir femení i de confeccionar-lo" es va fer públic a Barcelona, quan tot just tenia 18 anys. Era el 1890. L'èxit del primer llibre la va empènyer a publicar-ne un altre. (...). El nom de Barcelona amb el de l'Institut de "Corte y Confección" Martí s'esbargeix tot seguit. La premsa catalana, espanyola i sudamericana de seguida se'n va fer un ampli ressò". Els anys 1914 i 1924, Carme Martí llença la seva obra als centres internacionals d'alta costura de Londres i París. És l'esclat del seu èxit i el seu llançament internacional, amb especial difusió també al Japó i a algunes nacions africanes.

Joan Baptista Espadaler (1878-1917)

Director d'orquestra i compositor, nascut a Sant Quirze de Besora el març del 1878, hi va morir el gener del 1917. Va ser director de l'Orfeó Canigó de Barcelona; del Conservatori Municipal de Música de Vic; director i fundador de l'Orfeó Vigatà i de la "Societat Vigatana de Concerts", del cor infantil, de la secció de gimnàstica rítmica, etc. Va ser autor de moltes composicions musicals, corals, cançons i sardanes, i de l'òpera Almodis. Precisament, va ser un dels autors catalans més preocupats pel prestigi i la recuperació de la sardana com a dansa nacional i no estrictament empordanesa. La passió per la música d'aquest autor ja es va manifestar de ben petit, però la seva educació va estar orientada cap a la continuació dels negocis familiars, fins que la seva mare es va rendir a l'evidència, i aconsellada pel seu cosí Lluís Coll i Espadaler, destacat membre de la burgesia manlleuenca del moment i membre d'una activa societat esperantista, va permetre al fill seguir la seva vocació.

Pere Vinyoles i Vivet (1901-1989)

Periodista i escriptor. La seva activitat més destacada en aquests terrenys va ser abans de la guerra civil amb el seu treball a les redaccions del "Diari de Vic" i "El Matí", diari aquest darrer d'orientació demòcrata-cristiana.

Joan Sayós Estivill (1916-2004)

Aviador durant la Guerra Civil per la República. Durant els enfrontaments, el seu avió va ser abatut diverses vegades per l’enemic però va poder salvar la vida. Acabada la guerra va estar en un camp de concentració a França fins el 1945 quan va tornar a Catalunya. Anys  més tard, va escriure el llibre “Un aviador de la República” firmat amb el pseudònim Joan de Milany. 

Pere Traveset Portavella (1932-2012)

Nascut a Sant Quirze de Besora el 5 de juliol de 1932, el pare Pere Traveset Portavella va ingressar amb 12 anys al Seminari de Vic, on va estudiar filosofia i teologia. Fou ordenat sacerdot el 21 de desembre de 1957 i l’endemà va celebrar la seva primera missa a Sant Quirze de Besora.

Després d’uns primers anys de ministeri a Sant Hipòlit de Voltregà i a Sallent, el 1963 fou enviat a l’Argentina com a missioner (encara que ell sempre havia desitjat ser destinat a l’Àfrica). El 23 de desembre de 1963 arribà al bisbat de 9 de Julio, on va desenvolupar una intensa tasca pastoral, especialment a la diòcesi de 9 de Julio i a Trenque Lauquen. Durant més de vint anys fou rector de la Catedral de 9 de Julio, destacant per la seva proximitat, jovialitat i compromís amb la comunitat. També va exercir a Trenque Lauquen, on amb gran zel pastoral es va implicar en l’atenció hospitalària, penitenciària i educativa, motiu pel qual va rebre la distinció “Divino Maestro 2006”. Tan gran fou la petjada que hi deixà que, l’any 2017 i de manera pòstuma, s’hi va obrir un centre de barri per a adolescents que porta el seu nom.

El 2007 va declarar com a testimoni en el judici contra el capellà Von Wernich, en defensa de les víctimes de la dictadura argentina.

L’any 2011, a causa de la seva malaltia, retornà al seu poble natal. El 22 de març de 2012 fou ingressat a l’Hospital de la Santa Creu de Vic. Va morir el 25 d’abril de 2012 a Vic, acompanyat de la seva família i companys de ministeri, després de rebre la Unció dels malalts de mans de Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic. El 27 d’abril es va celebrar la missa exequial a Sant Quirze de Besora.

Oriol Balmes Bosch (1927-2015)

Nascut a Sant Quirze de Besora, es va formar a l’Acadèmia Baixas, a la Llotja i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, Oriol Balmes va ser membre del grup pictòric Betepocs, actiu durant la postguerra. Fidel a una concepció no competitiva de l’art, va optar per no participar en concursos ni certàmens. Tot i exposar poc, la seva obra es caracteritza per una gran maduresa i professionalitat.

Va destacar especialment en la pintura mural al fresc, amb encàrrecs per a esglésies i entitats comercials a diverses ciutats com Madrid, Bilbao, Sevilla, així com als EUA i Puerto Rico.

Joaquima Júdez i Fageda (1934)

Nascuda a Sant Quirze de Besora és psiquiatra i pediatra, especialitzada en l’àmbit de la salut mental infantil i juvenil. Després d’haver exercit com a mestra, es llicencià en Medicina i Cirurgia a la Universidad Complutense de Madrid i obtingué les especialitats de pediatria, psiquiatria i psiquiatria infantojuvenil. La seva vocació mèdica i docent l’ha portat a compaginar l’assistència clínica amb la recerca i la formació universitària.

El 1967 fundà el Centre de Medicina Preventiva Escolar de Sabadell, pioner a Catalunya, on es combinava la detecció i l’atenció mèdica amb la dimensió educativa i social. També impulsà el Centre d’Estimulació Precoç de Sabadell, dedicat a infants de zero a sis anys amb problemes de desenvolupament. Al llarg de la seva trajectòria, ha estat una figura capdavantera en la integració dels infants amb discapacitat psíquica en escoles ordinàries i en la millora de les condicions de vida de les persones amb necessitats especials.

Ha presidit l’Associació Pro Disminuïts Psíquics de Sabadell i Comarca, entitat transformada després en la fundació Atendis, i ha col·laborat amb diverses institucions com la Fundació Catalana Tutelar de Discapacitats Mentals. Reconeguda per la seva tasca en l’àmbit mèdic, pedagògic i social, ha rebut distincions com la Medalla d’Honor de la ciutat de Sabadell (2001) i la Creu de Sant Jordi (2008).

Pere Martí Bertran (1952)

Nascut a Sant Quirze de Besora és escriptor, traductor, crític i docent especialitzat en literatura infantil i juvenil. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, va exercir com a professor de llengua i literatura en diversos centres d’Andorra, la Seu d’Urgell, Olot i Vilafranca del Penedès, on el 1986 obtingué la càtedra de Llengua i Literatura Catalana a l’Institut Eugeni d’Ors. També ha estat formador de professorat, coordinador de literatura catalana a les PAU, jurat de premis literaris i assessor literari en editorials com Alfaguara, Lynx i Barcanova.

La seva obra com a escriptor s’inicia amb En Griset (1997) i suma una trentena de llibres, molts d’ells traduïts i adaptats a formats com el braille. Es caracteritzen pel realisme narratiu, la sensibilitat ecologista, la presència d’animals i l’ús d’un lèxic ric i precís. Entre els seus títols més destacats hi ha La nena que va pintar els cargols (1999), Les tortugues de l’àvia (2001), El grill d’en Quim (2006), La Mariona Perquès (2009), Vacances al poble dels avis (2016), El xiquet i el poble perdut (2016), Endevinalles per a tothom (2014) o Tinc un tanc de joguina (2019).

A més de la seva producció literària, ha desenvolupat una intensa activitat de divulgació com a articulista i com a coordinador del programa radiofònic Llegir per sentir de Ràdio Vilafranca, dedicat a la literatura infantil i juvenil, guardonat amb diversos premis com l’Atlàntida (2003) i el Pàgines Hertzianes (2007). La seva trajectòria el converteix en una de les veus de referència de la literatura infantil i juvenil catalana contemporània.

Cristina Gallach i Figueras (1960)

Nascuda a Sant Quirze de Besora és periodista i diplomàtica. Es va llicenciar en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (1982) i posteriorment va cursar un màster en Relacions Internacionals a la Universitat de Colúmbia gràcies a una beca Fulbright (1986). La seva carrera periodística va començar al diari El 9 Nou i va continuar a TVE, El Periódico de Catalunya, Avui, Catalunya Ràdio, El Món i l’agència EFE, on va ser corresponsal a Moscou i Brussel·les, cobrint esdeveniments històrics com la caiguda del Mur de Berlín i la dissolució de l'URSS. 

Des del 1996 va desenvolupar una trajectòria diplomàtica de gran impacte: va ser assessora de comunicació i portaveu adjunta a l’OTAN amb Javier Solana, i posteriorment directora de comunicació de l’Alt Representant de la UE per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna fins al 2009. Entre 2014 i 2017 va ser Secretaria General Adjunta de les Nacions Unides per a Comunicació i Informació Pública. Posteriorment, fou Alta Comissionada del Govern per a l’Agenda 2030 (2018-2020) i Secretaria d’Estat d’Afers Exteriors i per a Iberoamèrica i el Carib (2020-2021); més endavant, entre 2022 i 2024, va dirigir la iniciativa espanyola de la Nova Economia de la Llengua.

La Universitat Autònoma de Barcelona la va nomenar doctora honoris causa el 2021 en reconeixement de la seva trajectòria internacional, la defensa de la igualtat de gènere i el seu lideratge en la implementació de l’Agenda 2030. També ha estat reconeguda com una de les “30 persones més influents de les institucions europees” pel Financial Times el 2009, i com una de les 12 “dones que inspiren Europa” per l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere el 2010.

Montserrat Pratdesaba Ribas "Big Mama" (1963)

Cantant de Blues, amb una discografia composta de divuit àlbums i múltiples col·laboracions,

Nascuda a Sant Quirze de Besora és coneguda artísticament com a Big Mama Montse, és una destacada cantant i compositora catalana especialitzada en blues. Des de ben petita va mostrar una gran inclinació per la música, començant amb solfeig i piano als sis anys i aprenent guitarra de manera autodidàctica als dotze. El 1988 va adoptar el seu nom artístic i va començar a actuar en locals emblemàtics de Barcelona, com la Cova del Drac, marcant l’inici de la seva trajectòria professional.

Durant la seva carrera, Big Mama Montse ha enregistrat diversos àlbums més de divuit, començant amb Blues, Blues, Blues! (1995) i seguit de Big Mama & The Blues Messengers (1993), El blues de la inflació (1994), El blues de l'ombra blava (1996) i Ser o no ser (1998), mostrant sempre un estil que combina el blues clàssic amb tocs moderns. A més de la seva activitat com a intèrpret, ha col·laborat amb altres artistes i bandes, com La Vella Dixieland i Riqui Sabatés, i ha destacat per la seva tasca educativa, impartint tallers de blues per a infants i adults, així com per la seva feina com a periodista musical. També ha participat en alguns dels festivals de Blues més prestigiosos del món.

Amb més de tres dècades de trajectòria, Big Mama Montse continua essent una figura central del blues a Catalunya i una ambaixadora del gènere a escala internacional. La seva obra combina rigor musical amb passió escènica, i recentment ha publicat smile (with Captain's Brotherhood) (2025), un projecte que fusiona blues clàssic i modernitat. Manté una presència activa a les xarxes i al seu web, on comparteix projectes, concerts i reflexions sobre la música i la cultura del blues.