Història

Actualment, es conserven les restes d'un antic poblat ibèric, amb també alguna resta medieval, que està situada en el lloc anomenat Pla dels Ocells, en un turó des d'on es domina el curs del Ter. D'aquest conjunt arqueològic, força emboscat fins fa quatre dies, se'n pot seguir bastant bé el perímetre. Aquest poblat està a l'espera de ser científicament excavat, i per tant de moment no ens pot aportar noves informacions.

La persona que més s'ha esforçat per divulgar la seva existència ha estat Joaquim Grau, un estudiós local. No es coneix ni tan sols la cronologia del poblat, però s'apunta que caldria retrocedir fins als principis de la nostra era. Aquest és el vestigi de presència humana sedentària més antic que hi ha al poble que segles després seria Sant Quirze de Besora.

Des de l'Ajuntament de Sant Quirze i el Club d'Història Local es volen promoure unes excavacions que estan pendents de dotació pressupostària.

Per ordre cronològic, les següents restes arqueològiques serien les romanes. Concretament, alguns trams de la via romana, visibles a la Cogulera i quasi paral·lels al traçat de l'antiga carretera de Ribes, quan encara no era obert el túnel. Tampoc aquesta resta ha estat investigada científicament, ni datada amb precisió. Hom sap, però que les restes formaven part d'una via secundària que unia Ausa (l'actual Vic) amb poblacions del Pirineu.

La presència d'aquesta via, i del nucli de població ibèrica, demostren que estem en una zona de pas per on circulaven persones i mercaderies des de temps molt antics.

Fetes les breus explicacions sobre la prehistòria, no hi ha dubte que el primer naixement de l'actual població de Sant Quirze de Besora el podem situar l'any 898. Estem al segle IXè en el marc de la política de repoblació que va endegar el comte Guifré el Pilós. En aquest moment, es basteix una línia de castells de defensa de les fronteres cristianes, i aquest és l'origen del Castell de Besora. L'únic document conegut de l'època, i la base dels mil cent anys que ara commemorem, és l'acta de consagració de les parròquies de Sant Quirze de Besora i Santa Maria de Besora, les dues sota el domini del Castell de Besora i del monestir de Sant Joan de les Abadesses. En aquest moment el monestir era femení, tot i que anys després viuria un gran escàndol, seria dissolt, i passaria a ser masculí. Seguint la informació que ens dóna aquest document, l'abadessa de Sant Joan Emma (filla de Guifré el Pilós), a l'edat de dotze anys, va demanar al bisbe de Vic, Gotmar, l'aprovació de la creació d'aquestes dues parròquies en les terres que li havia donat el seu pare. Amb la creació de les parròquies, es consolida una organització institucional dels habitants del terme de Besora. Lògicament, aquest territori ja era habitat per pagesos i ramaders abans de la creació de la parròquia, però l'aparició d'aquesta suposa una organització de la comunitat amb caire religiós i també polític, com era comú en aquells temps a Catalunya.

La major part dels habitants de Sant Quirze de Besora es dedicaven a l'agricultura, i en la documentació encara no s'esmenta concretament l'existència d'un nucli urbà, però aquest no tardaria en aparèixer.

In nomine Domini Dei summi ac Regis aeterni, seu sub anno Incarnationis Dominicae D.CCC.XC.VIII, veniens eximius vir Gotmarus exiguus venerabilis sedis Ausonensis ecclesiae episcopus ad consecrandam ecclesiam Dei quae sita est in terminis Kastri de Bisaura in honorem beati Quirici martyris, quam Emmon abbatissa erexitin culmine Deo favente, propter cuius flagitationem praedictus episcopus ad dedicandam usque pervenit... consecravit ecclesiam et tradidit ibidem decimas et primitias huic ecclesiae pertinentes, id est, de Cumbis et de Colle de Portadela usque ad torrentem de seya lobs, et de Crivelers usque ad parroquiam sancti Petri de Plano et Sancti Petri de Podio usque ad Sanctum Petrum de Saura... Enimvero Emmon abbatissa trado ad dedicationem ecclesiae praedictae vestimenta ecclesiastica, id est, Kasulla, stola, succinta et manipulum, missale, lectionarium propter remedium animae meae et necessitate huius ecclesiae compulsa et etiam omnem apprisionem quam Wifredus comes pater meus dedit mihi titulo dotis et habet fines ad orientem de Gradu de Foradada usque seya lobs et quidquid habemus apud. Crivelers usque sancti Petri de Plano et sancti Petri de Podio et usque ad sanctum Petrum de Saura. Totum istud inter praedictos terminos expressum concedimus ad praedictam dedicandam ecclesiam propter remedium animae nostrae seu parentum nostrorum, scilicet praesentium ac futurorum nostrorum ad ecclesiam sancti Quirici seu sacerdotes qui modo ibidem Deo militare noscuntur del deinceps Deo favente servituri erunt.... Facta dote vel donatione beati Quirici martyris XVI Kalendas Julias anno I.º regnante Karulo rege. Gotmarus episcopus. Emma Abbatissa qui hanc dotem feci et subscripsi. Envila presbiter. Teudoricus subdiaconus. Quiricus. Miró. Centildes. Eldesindus... Signum, Desiderius. Signum, Suniefredus. Signum, Eldalecus, archidiaconus. Gentiles presbyter hanc dotem scripsi et subscripsi dïe ut- supraque anno".

Vista de l'actual esglèsia parroquial Que es podria traduïr, segons Amadeu Colom, per:

"En nom de Déu Senyor suprem i Rei etern, a l'any 898 de l'Encarnació de nostre Senyor, l'eximi i venerable Gotmar, el petit, Bisbe de la Seu i Església d'Ausona, va venir, a petició de l'Abadessa Emma, a consagrar l'església de Déu, situada dins el terme del Castell de Besora que Emma, ajudant Déu, va aixecar a un turó a honor de Sant Quirze màrtir. I, reconeixent la seva utilitat, li va donar els delmes i primícies pertinents a aquesta església, ço és, de Les Comes i collet de La Portella fins al torrent de troba llops, i de Crivillers fins a la parròquia de Sant Pere al Pla i la de Sant Pere el Puig fins a Sant Pere de Sora. I jo Emma Abadessa faig donació a la dita església de Sant Quirze màrtir, amb motiu de la seva dedicació dels ornaments eclesiàstics següents: Casulla, estola, cenyidor i manipla, missal i leccionari, per a remei de la meva ànima i de les necessitats d'aquesta església. I, de més, li dono tota la propietat que Wifret comte pare meu em va lliurar com a dot i té per terme a orient des del Grau de la Foradada fins al Torrent de troba llops, i tot el que tenim a Crivillers fins a Sant Pere el Pla i a S. Pere el Puig i fins a Sant Pere de Sora. Atorguem tot això contingut dins els termes ja definits a la susdita església que va ser consagrada per a bé de la nostra ànima i dels nostres pares, com dels nostres presents i futurs pertinents a l'església de Sant Quirze o als sacerdots que ara hi serveixen Déu o que, amb la Seva ajuda, l'hi serviran després... Aquesta dot o donació de Sant Quirze màrtir ha sigut feta el 16 de juny de l'any primer del regnat del rei Carles. Signen....".

Els fets passen el dia 16 de juny del 898. Entre els signants hi ha Emma, Gotmar, Vila (un presbíter), el sotsdiaca Teodoric, un Quirze (que no sabem qui és), i el notari-sacerdot Gentiles que podria ser molt bé el primer rector de Sant Quirze, tot i que, com ja s'esmenta en el text, ja hi havia alguns sacerdots en el terme de Besora.

D'aquest document, en va trobar recentment una altra còpia a l'arxiu del castell de Montesquiu l'historiador Ramon Espadaler, i tan ell, com mossèn Antoni Pladevall, tendeixen a donar per definitiva la data del 898. Sobre aquest punt hi havia alguna discrepància perquè una notícia que dóna F. Montsalvatge indicava l'any 897.

El domini feudal dels Besora, que eren tant al Castell de Besora com al Casal de Montesquiu, es va anar imposant i es va anar succeint, amb molt relativa normalitat, fins a la crisi que va començar a principis del segle XIII i va desembocar amb el conflicte dels remences i la revolta dels pagesos. Un conflicte de grans dimensions al terme de Besora. Paral·lelament a la crisi agrària, es posen les bases d'una nova indústria que amb el temps seria la més important del poble: la tèxtil. Entre finals del segle XII i principis del XIII ja hi ha documentada l'existència dels primers molins drapers. També és a principis del segle XIII quan neix el comú o la universitat de Sant Quirze de Besora, integrat pels caps de casa dels masos de la parròquia, tal com consta a l'arxiu del Castell de Montesquiu. La universitat de Sant Quirze (en aquell moment el comú de Sant Quirze integrava també els actuals municipis de Montesquiu i Santa Maria de Besora) la formaven trenta-un pagesos, tots de remença.

L'arribada del segle XIV va ser catastròfica: es va viure la pesta negra, els boscos eren espoliats per gent famolenca, molts masos van ser abandonats... i s'anava perfilant el final del feudalisme. Es produeixen migracions de santquirzencs cap a Vic a la recerca de les mínimes condicions per viure.

El conflicte dels remences continuava i encara tardaria un segle a resoldre's definitivament. A finals del segle XV els remences van quasi destruir el castell dels Besora en el marc de la lluita contra els mals usos. A partir del segle XV el pes econòmic va caient en mans del Gremi de Paraires i Teixidors cada vegada més organitzat. També és en aquest moment que comencen els primers problemes entre Sant Quirze i l'aleshores barri de Montesquiu.

Durant els segles XVI i XVII es consolida el pas del domini de la pagesia al de l'artesanat a Sant Quirze de Besora, amb la producció tèxtil com a principal motor. Però l'entrada del segle XVIII amb el gran trasbals bèl·lic que va comportar va obrir la nova situació que desembocaria a mitjans de segle XIX amb l'inici de la revolució industrial al poble.

La invasió de Napoleó, als inicis del segle XIX, i les guerres carlines van portar un període de forta inestabilitat, i de canvis profunds, que va coincidir amb els inicis de la revolució industrial. Sant Quirze de Besora va ser un dels centres de les guerres carlines i aquests s'hi van fer forts en un quarter militar que tenien al cor del poble i també al Castell de Besora. En diferents moments es van produir petites batalletes, entre les quals podem destacar la del 16 d'abril del 1837, quan va ser ferit per tercera vegada, prop de l'esllavissada de Montesquiu, el general liberal Joan Prim i Prats, que anys després seria l'home més important de l'Estat espanyol fins que va ser misteriosament assassinat a Madrid. Prim ja havia estat en una altra acció bèl·lica a Sant Quirze de Besora el 14 de març del 1835. Per la banda carlina, un habitual de la zona era el general Savalls, que es movia molt entre Sant Quirze i Vidrà, on els carlins tenien una de les seves principals places fortes.

L'arrancada de debò de la revolució industrial a Sant Quirze de Besora va començar el 1855 amb l'arribada de la fàbrica dels Guixà, que va transformar i fer créixer el poble. Després seguirien altres com els Trinxet, Bebié, Juncadella... tots ells noms de famílies importants de la burgesia catalana. L'aparició de les fàbriques també comporta l'aparició d'un fort moviment obrer, que tindrà un dels seus focus principals a Montesquiu, on hi va haver un destacat líder socialista, Josep Genollà, que va tenir una gran relació amb el líder del PSOE, Pablo Iglesias.

Els grans canvis del segle XIX van ser els següents: pels volts del 1855 arriba a Sant Quirze la carretera que prové de Barcelona i Vic i va cap a Ripoll i Ribes de Freser. Paral·lelament a l'arribada de la carretera arriba la indústria Guixà, que comença el desenvolupament industrial del poble. El 1863 s'inaugura la primera resclosa. El 1879 arriba el ferrocarril, i el 1896 arriba l'aigua corrent. La llum elèctrica als carrers i cases haurà d'esperar a l'entrada del segle XX.

I finalment, el final de segle coincideix amb una rebrotada sindical, noves vagues, i la creixent activitat de grups republicans i socialistes al municipi. Un canvi radical de situació, queda lluny l'època feudal de principis del segle, que genera avantatges, però també nous problemes que tindran nefastes conseqüències durant la primera meitat del segle XX, amb la Guerra Civil espanyola.

Foto de can Guixà

Foto de can Trinxet

Els Guixà

Originaris d'Igualada, van venir a Sant Quirze de Besora moguts per l'atractiu de la força del Ter. Prèviament, s'havien instal·lat també, altres branques de la família, a Ripoll i a Manlleu. Els capitalistes de la família eren la branca Tous. Un dels més destacats, Nicolau Tous i Miralpeix va ser l'home fort de La Maquinista Terrestre i Marítima. Un altre Tous, religiós, va fundar la comunitat de monges de la Divina Pastora, i a favor seu hi ha obert un procés de beatificació.

En la publicitat de la fàbrica de Sant Quirze s'anuncien com una de les fàbriques del seu sector més antigues de l'Estat espanyol. La seva fàbrica és la més important de Sant Quirze durant més de cent anys, fins al seu tancament els anys 70 d'aquest segle. Diferents membres de la família Guixà van tenir una gran importància local, van ser alcaldes en diverses ocasions i van influir notablement en la vida local durant molts anys. A més de la fàbrica, van construir també un salt d'aigua per crear energia.

Els Trinxet, Serra i Codina

La fàbrica coneguda com a Can Trinxet va tenir diversos propietaris al llarg de la seva història fins al seu tancament fa poc temps. La va fundar la societat Carroggio i Trinxet entre 1883 i 1895. Posteriorment, va passar a mans dels Serra i els Claret, concretament el pare i els germans del futur Sant Antoni Maria Claret. També van tenir el seu salt d'aigua per crear energia elèctrica.

Els Juncadella

Jeroni Juncadella era un dels industrials més coneguts de la Barcelona de mitjans de segle XIX. Va ser un dels fundadors del Crèdit Mercantil, que tenia com a principal accionista Antonio López, el futur marquès de Comillas. Jeroni Juncadella va comprar el Castell de Montesquiu i va morir el 1875 deixant una fortuna als seus tres fills.

D'entre aquests, el que té més relació amb Sant Quirze de Besora (i amb el Castell de Montesquiu) és Emili Juncadella, el qual va estar a la junta de govern del Banc de Barcelona (1884-1900), va fundar el Crèdit i Docks de Barcelona, i va ser membre de la junta del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses. Tant ell com el seu germà Antoni van ser membres actius de les juntes directiva i consultiva del Foment del Treball.

Els tres germans Juncadella també van ser fundadors de la Companyia Catalana de Vapors Transatlàntics. El 1897 els Juncadella van crear a Montesquiu una fàbrica de carbur de calci, que amb el temps serien dues fàbriques, amb dos salts per convertir en energia elèctrica l'aigua del Ter.

Els Bebié

Els Bebié van venir de Suïssa i van crear una fàbrica i una colònia industrial tèxtil entre Montesquiu i Les Llosses (al lloc on hi havia el molí de Rocafiguera), en la qual també van construir canals i salts d'aigua per obtenir energia. Aquesta fàbrica encara existeix i funciona normalment. A principis dels anys 40 la colònia tenia un miler d'habitants i va acariciar la idea d'intentar ser un municipi independent, però no va prosperar.

Amb la segregació de Montesquiu, el 1934, tant la part de la Farga Bebié com les fàbriques de carbur van quedar dins el terme del nou municipi segregat.

La línia ferroviària R3, que actualment connecta Barcelona amb Puigcerdà, té els seus orígens en la necessitat de transportar carbó des de les mines d'Ogassa fins a les fàbriques de Barcelona. Les mines eren conegudes des del 1761, i és el 1838, quan el senyor Joaquim de Romà de Figueres va registrar en propietat els jaciments de Sant Joan amb la intenció d’explotar-los comercialment. El 1843 es va crear la societat minera El Veterano Cabeza de Hierro, però no es va començar a construir. Va patir diversos canvis de societats i noves concessions de l'estat per aquestes obres, a la vegada que al final tant el govern com la Diputació van donar subvencions. El 1870 s'inicien les obres, però es tornen a parar fins que el 1873 la concessió passa a una societat comendatària formada pels inversors catalans Fèlix Macià Bonaplata i Eugeni Broccà Sagnier, aquest últim també va acabar desistint, i és per això que hem d'agrair la persistència a Macià Bonaplata, aquest enginyer, polític i empresari català que va tenir un paper determinant en l'execució de gran part de la línia.  Hem de ser conscients, que la construcció va coincidir amb les guerres carlines, fet que va influir en el desenvolupament i els desafiaments de l'obra.

El 20 d’octubre de 1879 el tren va arribar a Sant Quirze de Besora. Hem de tenir clar que el nostre municipi va disposar d'estació gràcies a la insistència de la família Domingo, propietària dels terrenys on es va establir la fàbrica de Can Trinxet, també coneguda com a Can Tomàs. La seva influència va ser clau per incloure el municipi en el traçat ferroviari, convertint-lo en un punt estratègic per al desenvolupament industrial local. La inauguració de l'estació va ser un esdeveniment de gran rellevància, amb l'assistència d'Antonio Cánovas del Castillo, líder del grup conservador i que havia tingut diversos càrrecs al govern espanyol, fins i tot president del Consell de Ministres d'Espanya. La seva presència es devia a la relació amb Francesc Domingo de la Coromina, diputat a les Corts i membre del mateix grup polític. I finalment la línia arriba a Sant Joan de les Abadesses el 1880. 

Amb el temps, la xarxa es va expandir en dues direccions principals. Una d'elles va ser la línia que connectava amb Sant Martí de Provençals, millorant la comunicació entre Barcelona i les zones industrials emergents. L'altra va ser la línia transpirinenca, que s'estenia de Ripoll fins a la Tor de Querol, facilitant la connexió ferroviària entre Espanya i França. Aquest projecte, conegut com el Transpirinenc, va ser inaugurat el 1928, després de superar diversos desafiaments tècnics i polítics.

Arquitectònicament, l'estació de Sant Quirze de Besora presenta un estil funcional i elegant, similar al d'altres estacions com les de Torelló i Manlleu. Aquest disseny homogeni era amb una visió d'estalvi de costos i reflecteix la influència dels models ferroviaris europeus en la infraestructura catalana de l'època. L'edifici principal de l'estació té una planta i l'habitatge a la segona planta ocupant només la part central. L'estació va patir una modificació quan es va posar la marquesina que protegeix de la pluja i el sol als passatgers quan són a l'andana i que va obligar a pujar una mica les parts laterals. Antigament, també es disposava d'un moll de càrrega que estava situat al cantó del riu, i que així servia per facilitar la tasca de la  i una tercera línia que anava fins al moll.   

En conjunt, la línia R3 no només va ser fonamental per al transport de carbó i el desenvolupament industrial de Catalunya, sinó que també va esdevenir un transport indispensable per transportar mercaderies (fins i tot recorden que s'hi transportava animals vius) entre les zones industrials del riu Ter cap a l'àrea metropolitana. En l'àmbit local, també va donar feina a moltes persones, i consta que fins a més de 15 persones estaven treballant.